En alguna ocasió he sentit a parlar del karate com si fos una obligació de la qual cal desconnectar alguna vegada perquè forma part de la rutina del dia a dia.

En canvi per a mi, el karate és el que em fa trencar la rutina diària.
Quan hi penso em vénen al cap tot un seguit de mots que serveixen per descriure qualsevol sessió d’entrenament, com per exemple:
diversió, companyerisme, amistat, esforç, treball, dedicació, compromís, sacrifici, constància, disciplina, coneixement, aprenentatge, paciència, control, actitud, moral, superació, flexibilitat, reflexes, agilitat, confiança, satisfacció, benestar… (però mai obligació) i la llista es podria fer més llarga.
I és per tot aquest munt de raons, que el karate ha esdevingut una prioritat en la meva vida quotidiana, i ha fet que un sopar al bar, el futbol a la tele, un company que falta un dia, les ganes, el cansament o fins i tot algun dolor, no siguin motius suficients com per impedir que assisteixi al dojo, on la dedicació i l’esforç del mestre cap a la meva persona, es vegi agraïda no donant les gràcies, sinó donant el millor de mi mateix.

Categories: Agraïments