De vegades quan es parla d’alguna cosa que has viscut, et vénen a la memòria alguns records i això és el que va passar amb el comentari sobre la meva antiguitat al dojo l’altre dia, realment em vaig adonar de que ja hi porto uns quants anys i és per aquest motiu que m’agradaria explicar breument el que sento i la meva experiència.

A la majoria de persones els impulsa algun motiu per començar a practicar un determinat esport.
Jo vaig començar a la Rocky Ryu per casualitat, doncs un dia em van dir que venia un noi japonès a fer classes de karate i juntament amb unes altres noies vàrem decidir provar el que per a nosaltres era totalment desconegut.
A més de conèixer el què és un art marcial, de seguida em vaig adonar de que gaudia fent aquells exercicis que, a més, m’ajudaven a reeducar el cos. Vaig comprovar que si hi ha respecte no tenia per què ser un esport violent, però sobre tot em proporcionava equilibri i satisfacció personal, cosa que mai m’havia imaginat i que puc dir que ha estat així fins ara.

Des d’aleshores, l’escola, i jo amb ella, ha anat evolucionant. Recordo molts moments viscuts: exàmens, competicions, classes a l’aire lluire, classes amb sopar els dimarts (durant una temporada), també el meu parèntesi d’alguns anys… puc dir que hi he vist alguns canvis: diferents dojos, diferents alumnes i excel·lents companys per a mi, tant els que ho han deixat com els que he conegut més recentment i encara hi són per sort meva.

En fi, al dojo, personalment hi he anat a lluitar contra les meves limitacions fisiques. De vegades hi he passat fred, calor, cansanci, fins i tot m’hi he lesionat, però també sovint hi he anat a evadir-me dels mals de cap del dia a dia (ha estat la meva teràpia particular), per suposat a riure moltissim, he après a defensar-me (poc o molt), a deixar-me anar i cridar, alguns cops a treure potència que no sabia que tenía, però principalment sempre hi he anat a trobar-me amb grans persones i companys fantàstics que m’han ajudat a superar, el que és il·limitadament molt més gratificant.

És clar que, amb el temps i com diu la dita, a base d’anar fent i fent a la llarga se’n acaba aprenent i ara potser, si miro una mica enrera, m’adonc de la meva evolució, modesta per descomptat, però important per a mi. Aquest any per fi, he tingut l’oportunitat d’anar a Japó a conèixer més d’aprop aquest món, a competir-hi en “kata” i viure una gran experiència que m’ha donat més empenta i moltes més ganes de millorar.
D’ara en endavant no sé fins on arribaré, ni el color de cinturó que portaré, però el que sí tinc clar és que ja no voldría parar i el que un dia va començar com una distracció, de mica en mica s’ha convertit en un sentiment. Sento que ja estic fent el meu camí del cor, “Shin-do”.

No puc oblidar però, que tot aquest camí recorregut i que desitjo fer encara, no sería possible sense els que m’han acompanyat, ensenyat, que hi han posat tanta dedicació i sacrifici al llarg de tots aquests anys i que mai han perdut la il·lusió del dia a dia, perque tots nosaltres poguem continuar practicant el que hem aprés a estimar. A ells els vull dir de tot cor: ARIGATO GOZAIMASTÁ, SENSEIS!!!!!!!

Gràcies amics.

Categories: Agraïments