Karate-Do o el camí de la humilitat

No es la primera vegada que estic davant d’una persona a la que considero un Mestre. Per sort, sempre trobo gent que em fa aquest gran servei. Tot i així, la meva manera de ser em fa, sovint, queixar-me i protestar al mes mínim error dels meus mestres (sempre, val a dir, del més “bon rollo”).

L’altre dia va ser un dia de joia per a mi, al poder comprovar com el mestre Kanji corregia al meu mestre “sensei” i a tota una colla de cinturons negres.
Jo, tot i no agradar-me, ja hi estic acostumat, però al veure com corregien als correctors… mira, em va fer molta gràcia.
Però el que més em va impressionar, va ser la humilitat amb que tot això es va dur a terme.
Un Mestre Kanji obert, alegre i rialler i un mestre “sensei” sense cap problema pel fet de ser corregit davant dels seus alumnes. Igual que tots els cinturons més alts: el respecte i la humilitat es barrejaven amb l’admiració a la tècnica i el saber del gran mestre Kanji.

No cal dir que quan va arribar el moment de les “kates” la gran mestre Ayano, senyora de Kanji, ens va deixar bocabadats.
Aquella dona que fins feia un moment duia un nadó penjat al cos, ens va fer una demostració de moviments sincronitzats, força i equilibri intern i extern.

Aquests dies he pogut veure com uns personatges com en Kanji i l’Ayano han revolucionat tot un grup de gent.
He pogut sentir el respecte i l’admiració, i a la vegada he pogut veure un grapat de gent il·lusionada, gaudint no tan sols del karate.
Tots hem après i hem fet de Mestres, i això em reafirma en la meva opinió de que no m’he equivocat de lloc per aprendre.
Agraeixo l’esforç que de ben segur han fet alguns per portar aquestes dues persones aquí i realment m’adonc dels bons “senseis” que tenim.

Si ens cal aprendre, el camí de la humilitat és un bon començament.
Gràcies.